Nour, la història real d’una nena refugiada

Nour és la història real d’una nena refugiada: El meu nom és Nour, i aquesta és la història del meu viatge. Va començar a Líbia, el país on vaig néixer, una primavera en què en lloc de flors van florir bombes. Vaig veure coses que cap nen hauria de veure. Vaig viure coses que cap nen hauria de viure. He conegut la por, la tristesa, l’enyorança. Però ara sóc aquí per explicar-vos-ho, perquè cap ésser humà és il·legal.

El llibre porta un pròleg de Miguel González, coordinador del Servei Jesuïta a Migrants Espanya, ja que des de Madrid i Sevilla van acompanyar aquesta família l’any passat. Per la relació que es va teixir, el 5% dels beneficis d’aquest llibre seran donats a aquesta organització. Pots comprar el llibre aquí y a continuació llegir el pròleg complet:

nour

Posant cara i veu a les persones refugiades
“Aquesta història et commourà, com ha commogut a totes les persones que han tingut l’oportunitat de conèixer-la. És única perquè així ho són els protagonistes, amb els seus anhels i frustracions, les seves alegries, pors i soledats. Alhora, és una narració el ressò del qual vibra al costat del ressò de milions d’històries similars. «Milions», literalment.

Ens costa comprendre algunes realitats. Ens perdem en les grans xifres. Se’ns escapen les raons. Mai hem de renunciar a desentranyar i denunciar els processos que condueixen a tantes persones a fugir de les seves llars: la guerra propiciada per interessos geoestratègics, les polítiques econòmiques fallides, el canvi climàtic produït per l’activitat humana. Per això una història particular, com la que tens entre les teves mans, dota de relleu i fondària totes les explicacions anteriors.

L’acció per canviar les coses és com un motor de dos temps. Primer, la comprensió del context apel·la al nostre sentit de justícia. Segon, a l’acostar-nos a les històries concretes, la nostra empatia desperta. La indignació i la compassió es fusionen i generen el combustible que alimentarà el moviment. Cap dels components de la mescla és suficient per si mateix. La bona notícia és que podem començar per qualsevol dels dos.

La història de Nour -la nostra jove protagonista- busca actuar com espurna d’ignició d’aquest motor. Acompanya-la en la seva odissea per trobar un lloc segur en el qual refer la vida amb la seva família. En el camí, et toparàs amb tot el repertori del dolor i l’esperança humana: la separació dels teus i el retrobament; el terror i l’alleujament; el desarrelament i la pertinença; l’hostilitat i l’hospitalitat; l’oblit i la memòria. Segur que algunes d’elles ens resulten familiars, i hi haurà altres que molts i moltes de nosaltres no hem experimentat en persona.

La resposta dels països europeus davant la recerca de protecció de les persones refugiades és indigna. No s’han obert vies legals i segures perquè les persones que fugen de la guerra no hagin de arriscar les seves vides en rutes plenes de perill. Per això, tants i tantes es queden pel camí. Tan sols la macabra xifra de 4.500 persones ofegades o desaparegudes a la Mediterrània durant l’any 2016 hauria de suposar un toc d’alerta a les consciències de la ciutadania i els governants. No obstant això, s’imposa un «realisme» polític immoral abonat per la indiferència ciutadana, quan no la por i el rebuig.

Per la seva banda, els qui aconsegueixen accedir al territori troben murs amb prou feines franquejables. Alguns d’ells són físics, dissenyats per fer mal a qui s’acosti. D’altres són legals i burocràtics. Tots dos tipus de barrera tendeixen a reforçar-se en l’Europa d’avui.

Mentre escric aquestes línies, els països de la Unió Europea, que al setembre de 2015 es van comprometre a acollir la ja de per si escassíssima xifra de 160.000 refugiats en els dos anys següents, amb prou feines han complert amb un 16 per cent del compromís, a falta de sis mesos per a que venci el termini. Per què? De la mateixa manera, assistim amb enorme preocupació a la nova proposta de regulació del Sistema Europeu Comú d’Asil, que rebaixa notablement els estàndards de protecció de les persones refugiades. Sense cap dubte, busca posar les coses encara més difícils per a les famílies com la de Nour.

Al costat d’aquesta dura realitat coexisteix la de moltes persones que, des de barris, municipis i organitzacions, alcen la seva veu, al crit de «¡Volem acollir! Som terra d’acollida!». Aquesta dimensió també troba el seu lloc en la història de Nour. És una parcel·la petita, ja que el més important sempre és la veu de les persones que busquen protecció. No obstant això, vull portar-la aquí perquè és possible que després de llegir aquest llibre vulguis fer alguna cosa.

Per això et presento la campanya www.hospitalitat.cat, promoguda per diverses entitats, entre elles el Servei Jesuïta a Migrants. Hi trobaràs informació i formes de canalitzar els teus desitjos de contribuir, bé donant suport a l’acollida, en la difusió d’informació o en accions reivindicatives. Per a les persones que impulsem aquesta iniciativa, l’hospitalitat amb les persones refugiades, a més d’una obligació legal que emana de lleis i tractats internacionals, és un deure ètic que neix de la nostra humanitat compartida i de la memòria d’haver estat acollits en èpoques en les que ens va tocar sortir per poder oferir un futur als nostres fills.

Acabo amb el meu agraïment a l’editorial Penguin Random House per la seva implicació en la difusió d’aquesta història i per la seva col·laboració amb la nostra entitat. Una part del preu que has pagat per aquest llibre està destinada a impulsar les nostres activitats d’acollida de persones migrants i refugiades, de difusió sobre la seva situació i de defensa dels seus drets “.

Miguel González Martín
Coordinador del SERVEI JESUÏTA A MIGRANTS – Espanya