Les persones refugiades ja són aquí

Espanya està molt atenta a l’arribada de les persones refugiades fixades per quotes a Europa, però encara no han arribat i no sembla que ho facin pròximament. Volem cridar l’atenció sobre una realitat menys visible, les persones refugiades que ja són aquí.

Des de Hospitalitat creiem en el poder de canvi de la incidència pública per aconseguir unes polítiques migratòries justes. Cada setmana, unes 200 persones refugiades sirianes arriben a la península provinents de Melilla i entre 1.500 i 2.000 migrants subsaharians viuen avui als boscos de Nador (Marroc). Alguns romanen allà més d’un any en condicions infrahumanes.

La ruta Sud dels refugiats Sirians

Les persones sirianes, la majoria famílies grans, que fugen del conflicte armat del seu país i que segueixen la ruta de fugida Sud aconsegueixen arribar al Marroc des d’Algèria, on fins a principis de 2015, no se’ls demanava visat. Aquesta frontera Marroc-Algèria és un dels punts més perillosos del viatge de camí cap a Europa. L’entrada al Marroc la realitzen via passadors als que paguen al voltant de 400 € per persona. En entrar al Marroc romanen en Uxda i després es dirigeixen a Nador fins que tenen l’oportunitat de creuar a Melilla.

Creuar del Marroc a Melilla és pràcticament impossible, si no és pagant al voltant de 1.000 € per adult i 400 € per nen. Si aconsegueixen arribar a Melilla, en el lloc fronterer de Beni Enzar sol·liciten asil i són portats al Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI). El CETI, centre públic dependent del Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social, va ser creat per acollir migrants irregulars d’origen subsaharià, no per rebre sol·licitants d’asil. Té una capacitat de 480 persones i ha arribat a acollir 1.900, actualment hi ha al voltant de 1.000; un terç de les mateixes són nens /es. Les condicions de vida allà no són bones: amuntegament, limitada atenció jurídica, limitada atenció mèdica, falta d’accés a l’educació per als infants, famílies separades (homes per una banda, dones i nens per un altre).

Els sol·licitants d’asil romanen a Melilla una mitjana de dos mesos, els que no sol·liciten asil molt més. Les autoritats no els comuniquen amb antelació quan seran transferits a la Península, ni sota quins criteris.

Noticia 5_home_dentro

Unes 200 persones sirianes sarriben a la península, en concret a Màlaga, cada setmana. Són rebudes per les 3 entitats especialitzades, designades pel sistema d’asil espanyol. Des Màlaga els porten a centres d’Andalusia, per a migrants o per refugiats. La majoria deixen els centres en pocs dies i viatgen en autobús a Madrid amb l’esperança de continuar el seu camí cap a altres països d’Europa. Constatem la manca de claredat en aquestes persones sobre les condicions concretes d’acollida a Espanya i sobre les arriscades conseqüències d’abandonar el país, ja que per l’aplicació del sistema de Dublín, el més probable és que encara que continuïn el viatge cap a altres països europeus acabin retornats a Espanya per tramitar la seva sol·licitud d’asil aquí. La majoria de sirians volen viatjar a altres països europeus del centre i nord d’Europa per reunir-se amb les seves famílies o perquè afirmen que les condicions d’acollida són millors i hi ha més oportunitats de treball.

¿I què passa amb els migrants subsaharians a la nostra Frontera Sud?

Els migrants subsaharians que resideixen a Nador (Marroc) i desitgen entrar a la península procedeixen de l’Àfrica Occidental i els seus països veïns: Camerun, Senegal, Mali, Níger, Nigèria, Ghana, Guinea Conakry, el Congo … Normalment arriben des d’Algèria on expliquen haver estat sotmesos a tractes inhumans o degradants. A Nador les autoritats marroquines no els deixen romandre i s’amaguen i viuen en assentaments al bosc en condicions miserables. Hi ha entre 1.500 i 2.000 migrants subsaharians en els boscos, entre ells uns 70 nens /es. Abans solien estar acampats a la muntanya Gurugú (molt a prop de Melilla) però a causa de les batudes estan més repartits. En els boscos no poden cobrir cap necessitat bàsica; només tenen plàstics i mantes per dormir, quan no les crema la policia. No tenen accés ni a menjar ni a aigua, a més la falta d’higiene els fa ser més vulnerables a qualsevol tipus de malaltia. Normalment solien romandre en aquests assentaments uns 7 mesos, però ara hi ha persones que porten vivint així més d’un any.

Foto proyecto Melilla-Nador

En aquests mateixos assentaments viuen dones joves víctimes de tràfic de persones, però és molt difícil identificar-les i protegir-les, ja que estan molt vigilades per les màfies. La majoria d’elles són nigerianes; moltes queden embarassades durant el trànsit, per les violacions dels migrants o fins i tot de les autoritats marroquines. Els traficants obliguen a algunes a avortar, en condicions miserables.

Aquests migrants subsaharians no poden creuar la frontera de manera legal i segura perquè no tenen documentació i perquè abans d’arribar al lloc fronterer, la policia marroquina els deté. La seva entrada a Espanya era a través de la triple tanca que separa Melilla del Marroc. Però des de que el Marroc ha construït una tanca de ganivetes (concertines) al seu costat de la frontera, s’han registrat de manera oficial molt pocs salts. Ara arriben a Melilla per mar o amagats en dobles fons dels cotxes. Els migrants subsaharians no tenen opció de demanar protecció internacional, encara que molts d’ells tenen motius per fer-ho. La seva entrada a Melilla es sanciona amb un procediment de devolució o expulsió. Són les anomenades “devolucions sumàries” o “devolucions calentes” que vulneren la normativa internacional, comunitària i espanyola. Després de nou mesos des de l’aprovació de la reforma de la Llei d’Estrangeria (abril 2015) en aquesta matèria, que preveia legalitzar aquestes pràctiques, no s’ha precisat encara el seu contingut.